Formulari de cerca

Turisme i Patrimoni

NOM I ORÍGENS

El Real de Gandia és un municipi de la comarca valenciana de la Safor, de més de 2.000 habitants, situat a la vora del riu d’Alcoi, als peus de la Falconera. La definició del terme particular del Real dins el terme general de Gandia tingué lloc el 7 de febrer del 1725, mitjançant una escriptura autoritzada pel notari Francesc Roger. En l’època islàmica el Real s’anomenava ar-Riyäd Banü Qays Qays, amb el significat d’”els Jardins dels Beni Cais Cais”. Hi hauria ací una almúnia o hort tancant, d’alguna família important, que donaria nom a l’alqueria àrab del cotat i al paratge. La primera menció documental del topònim es troba en la partició de les aigües de reg de Gandia del 1244, on el nostre pobre figura amb el nom de Benicaixcaix. Aquesta alqueria fou identificada amb el Real pel medievalista Ferran Garcia-Oliver, que es basant en docuents posteriors que així ho clarifiquen. De fet, ja un document del 1272 explica que el Reallum de Benikascax era un ‘real’ de Gandia, és a dir, una heretat amb hort d’esbarjo situada en terme de Gandia. Els orígens del nostre pobre es remuntarien, doncs als temps d’al-Àndalus, quan seria un hort tancat antecedent del palau medieval, i una alqueria annexa de cases de llauradors lliures que foren també els propietaris de la desapareguda horta de los Jovades. Séquia amunt es trobarien les terres dels Benicassareig o Banü Hazräj i, més amunt encara, l’alqueria de Vernisssa, que dóna nom al riu i a la séquia, identificable poc més o menys amb l’heretat de Lapeyre (terme de Beniarjó).

L' ESGLÉSIA

L’església parroquial de la Visitació de Santa Maria és l’edifici més emblemàtic del Real. La localització del temple es correspon amb la de la mesquita del musulmans i la casa de l’Aljama que hi havia al costat, segons el padró senyorial del 1511. Pel costat d’ella passava descoberta la sèquia del Mig Fil, que facilitava les ablucions rituals dels fidels d’A l•la. Després vindria la transformació del temple morisc en una esglesieta modesta, que aprofitarien els repobladors cristians vells de Teulada, arribats ací el 1609. La imatge de la Mare de Déu del Roser, amb sant Doménec de Guzman i santa Caterina de Sena als costats, era una talla preciosa del segle XVIII, del taller valencià de Josep Esteve Bonet, incinerada en la Guerra Civil. L’any 1941 Manuel Nogueroles i Roser Pèrez donaren el nou grup escultòric, obra del tallista Pío Mollar, que beneí l’abat Solà de la Col•legiata de Gandia. La confraria del Roser, que és com hem vist la institució més antiga del poble, reviscolaria l’any 1968 de la mà de don Roberto Aznar i de 15 matrimonis que es comprometeren a sufragar la festa del 1969. El retaule del corresponent altar lateral data del 1992. L’Església és un edifici en planta del creu llatina, cobert per una volta de cano articulada per arcs faixons. El transepte aprofita per a destacar en ell l’altar del Roser, a la banda de l’Evangeli, i donar accés a la capella de la Comunió, a la banda de l’ Epístola. Aquesta capella, dedicada a la Mare de Déu dels Desemparats, és un annex de planta de creu grega i cúpula sobre petxines, afegir al cos principal de l’església. Des del transepte fins als peus de la nau central, s’obrin a dues bandes quatre capelles laterals més, incomunicades i separades per pilastres. Contenen l’altar del Crist de l’Empar i el Baptisteri, a mà esquerra, i els del Cor de Jesús i el Beat Carmel entrar a mà dreta. El del Crist alberga la imatge de Sant Antoni del Porquet i al costat del Beat hi ha una capelleta per al Crist de la Pietat, que diu que suava sang en temps de sequera, plagues i epidèmies, quan el treien en rogativa. Tots els murs interiors presenten el lluïment i una policromia recentment restaurada propis del barroc discret i contingut de la segona meitat del segle XVIII. Els retaules són de després de guerra i imiten així mateis el llenguatge artístic del barroc dihuitesc valencià. La capella del sagrari o de la Mare de Déu dels Desemparats conté també els altars de la Dolorosa, a l’esquerra, i Santa Cecília, a la dreta. En l’altra figuren també llenços representant l’ Assumpta, sant Vicent Ferrer i sant Joan de Ribera. Darrere d’ell es localitza l’antic cambril de la Mare de Déu: un diminut joier arquitectònic, amb una cúpula i un llanternó que li dóna claror, sostinguts per quatre petxines decorades al fresc amb les figures dels Pares de l’Església: Ambrosi, Jeroni, Agustí i Gregori Magne. En la pròpia cúpul de la capella, les petxines acullen un programa inconogràfic d’al•legories personificades. Es tracta de lemes extrets de les lletanies marianes del Santíssim Rosari: Refugi del Pecadors, Auxili dels Cristians, Salut dels Malalts i Consoladora dels Afligits. Es tracta de pintures de la fi del segle XVIII de bona qualitat. L'aspecte de la frontera respon a una remodelació tardana, de 1881, tal com figura en la porta de l'Església, que dóna a la Plaça. En eixa època s'estilaven fronteres acadèmiques i discretes, amb un simple frontó triangular i amb el record barroc de la paret de més amunt, coronada per pinacles. De la mateixa data, l'època de sacerdot Antoni Pont ( mort 1885) és l'actual campanar, amb el rellotge públic i el cos de campanes articulat per pilastres llises i coronat per un capitell eclèctic de coixinets i pinacles. La compra del rellotge va exigir una junta general de veïns (28 d'agost de 1883) per a aprovar el pressupost de 1750 pessetes que demanava la rellotgera Salvadora Terol, viuda de Felip Beltrán. S'especificava que” serà d'hores i quarts, tocant u, dos i tres quarts, i després l'hora” com és lògic. La maquinària, que encara es conserva, és un artefacte d'engranatges de bronze i ferro, i vingué de la casa amb garantia de 5 anys. La part més bonica de l'exterior no és el campanar ni la fatxada, sinó el joc de cupuletes i teulades vidriades de verd algunes teules de la capella dels Desemparts que es manifesta en l'exterior de l'edifici. Les parets del cos superior presenten una decoració tosca, realitzada al fresc, amb al•legories marianes d'un estil barroc però “naïf” i simpàtic, que alegren la vista del transeünt. S'observa l'anagrama de Maria Mater Amatissima sorgint d'una font envoltada per coloms i per un conill que pastura, cistelles i pitxers de flors, aus del paradís, un gos caçant un cervo, i un titot , que resulta que és el símbol de la immortalitat. Foren redescobertes l'any 1987. En l'interior de l'Església es conserva un rellotge de paret del segle XIX, que va deixar en testament fra Pascual Simó Monzó l'any 1868, i bellíssimes peces d’argenteria barroca: una custòdia daurada sobre metall tornejat, un hisop, un calze de plata daurada i una creu d'altar, obres del segle XVII, les dos últimes de l'obrador de Quinzà, i un reliquiario del segle XIX.

SAGRAT COR DE JESÚS

A banda de l'església, de les cases antigues de llauradors, recau en terme del Real de Gandia el monument del Cor de Jesús. Els jesuïtes del 1922 1'edificaren encarat a Gandia, perquè servira de punt de referència i aplec per al moviment catòlic de la comarca. Imitaren amb aquell gest entre religiós i polític el que el rei Alfons XllI i els jesuïtes de Madrid havien fet poc abans al Cerro de los Ángeles de Madrid. Aquell punt, identificat pels geògrafs com el centre exacte de l'Espanya peninsular, fou elegit pel rei per a entronitzar en ell el Sagrat Cor de Jesús, que protegia els espanyols contra l'amenaça republicana i els aires revolucionaris que aplegaven de la Rússia comunista del 1917. A l'antic monument del Real, beneït per l'arquebisbe Reig i Casanova, se celebrava una peregrinació comarcal multitudinària, el darrer diumenge de juny, que és el més consagrat al Cor de Jesús. L'obelisc jesuític fou destruït el 1936 i reconstruït el mes de juliol del 1942.El desplome del Cor de Jesús fou un incident molt comentat a tota la Safor i part de la Vall d'Albaida. Els creients ho interpretaren com una advertència del Cel als fidels de la comarca i la ciutat, per la pecaminosa proliferació de discoteques i bikinis a la platja. L'alcalde de Gandia, Miquel Pèrez, obtingué ràpidament una solució per tomar a entronitzar el Nostre Senyor al lloc que li corresponia. Aleshores ja existia prop d'allí el monestir de clausura papal de les monges de Sant Joan de Malta (1969).

LES RUTES DE L'AGUA

L’Horta de Gandia comprèn l’espai de la plana d’Oliva i Gandia, així com la conca de Vernissa, on els dos cabals d’aigua més importants a la Comarca de la Safor són el riu Alcoi i el Vernissa, que s’uniran a la partida de L’Illeta, al terme del Real de Gandia. El riu Alcoi és considerat com l’eix del sistema de repartiment i distribució de les aigües a la part central de la comarca, a més de ser el principal subministrador, també fou la principal font d’energia per moure les rodes dels molins (fariners, drapers i arrossers). Arriba a la Safor pel terme de Vilallonga, per l’anomenat Barranc de L’infern i Racó del Duc. Al terme de Vilallonga l’aprofitament per al regadiu de les aigües del riu era pràcticament nul als temps medievals, reduint-se a una insignificant horta al voltant d’un parell de molins, que aprofitava la força del riu per a fer moure les moles dels dos molins que hi havia. Una vegada passat el terme de Vilallonga, l’eixamplament del llit del riu i la disminució del desnivell feien molt més senzill el seu aprofitament per al regadiu. Encara en terme de Vilallonga, a prop de Potries, s’aixecava des de temps dels moros l’assut anomenat d’en Carròs, una aturada d’aigua de considerades proporcions que replegava una part de les aigües que duia el riu Alcoi, dreçant-les cap a la sèquia que eixia per la seva vessant dreta, Séquia Reial d’Alcoi. Aquesta canalització era l’encarregada de conduir l’aigua des dels riu, per mitjà dels successius partidors, fins a les terres dels termes generals de Rebollet, Oliva i Gandia. El repartiment del cabal, que anà variant en successives concòrdies, es feia mitjançant un seguit de partidors que assoliren una certa regularització al segle XVI, especialment pel que fa als dos més importants, la Casa Fosca i la Casa Clara. El primer dividia les aigües de la Sèquia Reial entre les corresponents al terme de Rebollet, per un costat, i les que havien de repartir-se els termes generals de Gandia i Oliva, per l’altre. Mentre les primeres regaven terres de Potries, La Font i Oliva, les altres sofririen una segona divisió en el segon partidor, la Casa Clara, bifurcació que donava lloc a dos importants séquies: la Sèquia Comuna d’Oliva i la Sèquia Comuna de Gandia. La primera condueix l’aigua a terres d’Oliva, Alqueria de la Comtessa, Rafelcofer, Palmera, Piles, part de Bellreguard i, fins i tot, a alguna partida del terme de la Font d’en Carròs. La segona nodreix les hortes d’Almoines, part de Bellreguard, Beniarjó, Beniflà, Miramar, Guardamar, Daimús, i les partides del sud de Gandia com Rafalcaïd, Sanxo Llop o Benieto. Oliva es nodria quasi exclusivament d’aquesta xarxa de sèquies, mentre que Gandia només la feia servir per regar unes poques partides a la vora dreta del riu; la resta del terme, a la vora esquerra del riu Alcoi, pertanyia a la segona xarxa, la del riu Vernissa. Als temps medievals, immediatament per sota de l’assut d’en Carròs es feia una segona aturada d’aigua que arreplegava la que s’esmunyia per la primera presa, l’assut de Palma, la qual no era gens sòlida (de alga de la mar, branques i grava. D’aquesta aturada eixia una canalització per l’altra vora del riu, l’esquerra, que servia per a regar terres de Palma i Ador (partida d’Alfàs), i pot ser també terres del terme de Beniarjó ubicades a l’esquerra del riu Alcoi. L’aigua sobrant d’aquesta canal, després d’haver regat les terres d’aquests dos termes, arribava a la sèquia del Vernissa mitjançant un doble aqüeducte que feia possible el seu pas sobre el barranc de Navesa, i el seu trasbals des de la vora dreta a l’esquerra del riu Vernissa. Ja al segle XVIII, els dos primers assuts del riu Alcoi(el d’en Carròs i el de Palma) es convertiren en un només, com succeeix a hores d’ara. La tercera reclosa del riu Alcoi, fou bastida al 1457, gràcies a l’interès d’Ausiàs Marc per millorar les seves terres i la seva capacitat de conrear canyamel. Aquesta assut fou anomenada d’en Marc i estava situada al terme general de Palma. El riu Vernissa s’endinsa en la comarca entre els termes de Llocnou i Almiserà, travessant després els de Ròtova i Alfahuir, per tal d’arribar darrerament al terme de Palma. Sobre el seu recorregut es construïren una sèrie de petits assuts, els de Llocnou, Almiserà, Balançà i Ròtova, que regaren unes modestes hortes al llarg de tota la conca. Amb tot i això, les dificultats orogràfiques del terreny I les limitacions del cabal d’aquest riu feren necessària la utilització de fonts i brolladors (com la font de Batlamala o la de Canelles). El recorregut de la séquia mare de Vernissa, partint de l’assut, travessava tota la vora Esquerra del riu d’Alcoi fertilitzant amb les seues aigües les terres del Real, Benipeixcar, Benirredrà, Beniopa, Benicanena, l’Assoc, l’Alqueria Nova, Benisua, Alcodar,... i el que es tan important o més, nodrint d’aigua la mateixa vila de Gandia que feia ús d’ella tant per al consum humà com per a la industria (adobats, tintores, molins, ...). A la sèquia mare de Vernissa, sense poder concretar el punt exacte, hi havia almenys tres molins, citats als documents de 1456. A l’aleshores senyor del Real, Beniopa, Benicanena i altres alqueries al voltant de Gandia, Hug de Cardona també aixecà un trapig.

PATRIMONI HIDRÀULIC

Un tercer element rellevant del patrimoni local és el patrimoni hidràulic: algun molí que queda, dels tres que hi havia, i els partidors d'aigua en desús, els almatzems dels moros. La història de la séquia de Vernissa i els seus partidors es remunta a fa més de mil anys: són d'algun moment indeterminat dels segles VIII-IX, quan ja consta arqueològicament de l’existència de Beniopa. Ara destorben les obres de marges i camins, i la gent no fa ni cas d'ells, quan abans la vida de tots en depenia estretament. Pel que fa als molins, encara pot salvar-se alguna cosa. El molí de Dalt, de Benicassareig, de Galdufo de Rafela, el cup fa 126 cm de diàmetre i la sala de mòlta 80 m2. L'actual casal molinar sembla ser del segle XVlll, combinant obra de vila i rajola. Fou molí llumener al servei de la sederia Llombard de les Almoines i conserva encara la turbina i !'alternador. Del molí del Mig, del Real o del Duc, que en algun temps fou enginy de xafar canyamel, queden només les restes d'ell i del cup, de 105 cm de diàmetre, entre els carrers de Sant Josep i Rector Berenguer, integrades en la trama urbana. El molí de Baix, de Roda o de les Finestres, es troba enmig del polígon industrial de la Jovada. Mantingué l'activitat fins al 1956, amb el seu cup de 110 cm de diàmetre i un salt de 5 m. El funcionament i la lògica dels molins de cup valencians era la següent: El molí de cup o de rodet horitzontal aprofita un desnivell de la séquia, el salt del molí, per a ubicar en ell un pou o tub vertical, generalment de secció cilíndrica i de 50/100 cm de diàmetre, anomenat el cup. Aquest pou pot omplir-se directament de l'aigua d'una séquia corrent, a través d'una canal horitzontal i recta la menada que l'aboca dins. Quan el cabal de la séquia és ínfim, cal disposar d'una bassa d'ajuda a la part de dalt, que retinga l'aigua. De vegades la funció d'aquesta bassada, desembassada de colp i volta, és només la de moure la mola; una vegada buida la bassa, el cabal corrent o cavaller és prou per a mantenir girant, per inèrcia, el rodet i la mola. Altrament, quan la séquia porta una bona fila d'aigua, no cal que hi haja cup, perquè només amb una rampa és suficient pera accionar el rodet del 'molí de rampa'. Augmentant així mateix el salt del cup (que sol oscil•lar entre els 2 i els 12m) s'aconsegueix una major eficàcia motriu, per tal com s'augmenta la quantitat d'aigua embassada i la pressió hidrostàtica d'aquesta.

LA COVA DE L'AUTOPISTA

La Cova de l'Autopista, va ser descoberta en 1984 pels membres del Grup d'Espeleosocorro, Lorenzo Martínez i Rafael Matoses. Està situada junt a Gandia i constituïx la cavitat de major longitud acumulada de tota la Comunitat Valenciana. És un lloc excepcional des del punt de vista espeleològic, que constituïx un original exemple de cavitat d'origen hipogènic. Les seues característiques i el seu innegable valor científic van significar la seua inclusió en el Catàleg de Cavitats protegides de la Comunitat Valenciana (Decret 65/2006), que reunix aquelles cavitats conegudes de major valor, atenent a diferents criteris, entre ells els espeleològics i científics. Vos recordem que la totalitat de les cavitats de la Comunitat Valenciana es troben protegides, amb caràcter general, a través de la Llei 11/1994, d'Espais Naturals

PREVENTORI INFANTIL NOSTRA SEÑORA DE D'EMPAR

El Preventorio Infantil de Nuestra Señora del Amparo de Real de Gandía es una residencia para niños de entre tres y trece años. Actualmente hay cincuenta y cinco niños viviendo allí de lunes a viernes donde asisten al colegio y son cuidados por tres monjas. (2011/2012). El colegio está subvencionado por el estado pero la residencia no recibe ayudas del estado, la iglesia u otras subvenciones regulares. Las instalaciones son fantásticas pero sin recursos económicos no son aprovechadas. El Preventorio es el hogar para los niños de la zona de Gandía que por diversos motivos no pueden vivir en casa. La seguridad social, en colaboración con las hermanas, decide que niños son enviados y cuanto tiempo se quedan. Tiene capacidad para 70 niños pero solo hay tres monjas en la residencia y por ello no pueden hacerse cargo de los niños que están en lista de espera.